"L'esmorzar,
l'hora del te dels valencians"

Eugeni Alemany,
showman, guionista & periodista.
@EugeniAlemany

Creixem amb "les nostres coses", de forma tan habitual, que pensem que són comunes a tots. Tal vegada per açò, quan algú de fora repara en elles, no solament les desvetla per a si mateix, sinó que et fa redescobrir-les a tu també. Per açò, és bo barrejar-se amb gent d'altres latituds, perquè el mestissatge té una mica d'aprenentatge propi.

Fa anys, treballant de reporter en "Caiga quien Caiga", vaig coincidir amb professionals de diverses procedències. Des d'argentins, xilens, andalusos a gallecs. Recorde en una ocasió que Gonzo, de Vigo, un dels periodistes més honests que conec, vam parlar després d'un viatge per terres valencianes. Gonzo conduïa una secció d'investigació social que es deia "Proteste ya", que l'obligava a viatjar per tota Espanya entrevistant-se, sobretot, amb alcaldes i funcionaris d'ajuntaments. I un dia, entre sorprés i meravellat, em va preguntar, amb aqueix accent gallec que dota de dramatisme fins a les preguntes més nímies:

-Eugeni, què passa en la teua terra? Sempre que anem a algun ajuntament i preguntem per algú ens diuen: "no està... està esmorzant".

"No està. Està esmorzant". I el seu desconcert no sé si era més perquè algú s'haguera absentat en horari laboral per a anar a "esmorzar" o per la naturalitat amb la qual l'altre funcionari li confirmava que, efectivament, el bandarra no estava perquè se n’havia anat al bar. "Perquè ha anat al bar, però torna de seguida".

Per als valencians l'esmorzar del matí, l'esmorzaret, forma part de la nostra cultura elemental. És igual que siga un ajuntament o una empresa privada, multinacional o pime. L'hora de l’esmorzaret és sagrada. Ara està de moda el brunch, però els valencians portem anys per davant. A més, així com per a menjar o sopar es pot córrer el risc de no encertar amb el lloc, amb l’esmorzaret no hi ha error. Perquè, com assegura el gastrònom valencià, Paco Alonso, gran defensor de l’esmorzaret, la seua senzillesa d'elaboració facilita que fins al cuiner més bast siga capaç de servir-ho bé. Ací la base és la qualitat de la matèria primera. Per tant, per a l’esmorzaret no busquen un bar de disseny ni un restaurant de moda. Si els agafa la fam entre les 10 i les 12, busquen un edifici públic i seguim als funcionaris fins al bar més humil on recalen. I no es preocupen si es troben en un polígon industrial: els operaris de les fàbriques són experts a esmorzar en els llocs on la relació qualitat-preu mereixeria una menció Michelin.

I què cal demanar-se? L'esmorzar clàssic es compon de l’entrepà +picadeta+beguda+cremadet.

L’entrepà. Panet migpartit de truita, amb alls tendres, de llom amb pimentó i all-i-oli o de qualsevol varietat d'embotit, dels quals podem presumir a València o fins i tot de figatell, l'hamburguesa nacional valenciana. Una barreja de magre de porc amb fetge que han de provar si es troben per les comarques de la Safor (per Gandia) o la Marina (Xàbia, Dénia, Altea...). Però si solament els dóna temps per a estar per València ciutat, els recomane esmorzar al Bar Sena (Carrer General San Martín, 2) i demanar-se el meu preferit: la millor lleterola amb alls tendres de la ciutat. El Bar del Mercat de Rojas Clemente (Plaça Rojas Clemente), amb el seu fantàstic magre amb tomàquet o el Bar Alhambra (Carrer Calixt III, 8), on provaren les reconegudes com a millors truites de creïlles d'Espanya, en un lloc tan familiar que fins i tot hauran de portar-se vostès mateixos les coses a la taula.

La picadeta. Un plat d'olives o salmorra, cacauets i tramussos, és el kit bàsic de l’esmorzar. Si els fa gust anar fent boca des de la distància, seguisquen en twitter a @esmorzarpopular. El compte creat per un anònim, que treballa de comercial per tot el territori valencià el pot portar per bars tan diversos que és una vertader àlbum de l’esmorzar popular valencià.

Per a beure poden acompanyar-se d'aigua, refresc, una cerveseta o vi. No molt, perquè recorden que l’esmorzar és un mosset energètic per a tornar al tall. Per açò, és important prendre després una bona beguda excitant com el nostre bombó (cafè amb llet condensada), un cafè del temps (cafè amb copa i gel) o un cremadet, una mica més que un "carajillo". El cremadet és un barrejat de rom o conyac amb canyella, sucre, corfa de llima i café. Actualment la majoria de bars ja no ho barregen ni l’elaboren tan minuciosament. No obstant això, en les comarques de Castelló, este ritual no s'ha perdut. Així que, si volen provar un bon cremadet, i a més encara si són amants els ciclisme, els convide a visitar Ca Paquita en la localitat d'Eslida. Parada obligatòria per a l’esmorzar del ciclisme amateur que pedaleja per la meravellosa Serra d'Espadà.

L’esmorzaret valencià és la nostra parada britànica per al te. Accessible a totes les butxaques, perquè és el brunch de la classe treballadora. I lluny de ser una excusa per a l'absentisme laboral, enforteix els llaços interns entre els treballadors, dinamitza l'economia hostalera (ja que afig un servei "extra" als bars) i, el més important, contribueix a la famosa creativitat professional dels valencians. Perquè no ho dubten: quan un grup de treballadors va a esmorzar, segueix parlant de treball. Ho dic jo, que algunes de les millors idees i solucions empresarials les he tingut en una conversa distesa esmorzant amb els meus companys, allunyat de la pressió de l'espai de treball. Així que, en certa manera, l’esmorzaret és com el nostre peculiar R+D+I.

Tal vegada tinguen l'ocasió de visitar-nos i provar-ho. I tal vegada, si són espavilats, d'exportar-ho als seus llocs de treball. La productivitat no solament depén de les hores de treball, també és important el bon rotllo en les relacions laborals. Ai, el dia que descobrisquen el cremadet en Silicon Valley...