"Castelló no te l'acabes."

Paco Roca,
Autor de còmic i ilustració.
@paco_roca

El meu pare tenia molt de gust per les frases fetes. Una de les que més repetia, sobretot quan s'acostava el període estival, era “amb les coses tan boniques que tenim a la nostra terra, qui necessita eixir de la nostra comunitat”.

Jo no sé si ho deia amb total convicció o era perquè les vacances familiars li isqueren més barates, ja que tenia quatre boques que alimentar. El cas és que la meua família va recórrer tots els racons de la Comunitat Valenciana, primer amb un Seat 600 de segona mà, en el qual viatjàvem atapeïts i suosos, i anys després amb un Ford Fiesta, una mica més ampli, però igual d'atapeïts i suosos, ja que carregàvem amb una intendència digna d'un cos d'infanteria.

Una de les destinacions favorites del meu pare era la província de Castelló. La coneixia bé dels temps en què havia treballat com a xofer per a un empresari. Tan que sempre ens portava a algun lloc interessant. A un racó pintoresc del Maestrat, a algun bassal d'aigua cristal·lina on poder banyar-nos o a un poble que justament estava en període de festes quan el visitàvem.

Una altra de les seues frases favorites era que com a casa no es menja en cap lloc. En defecte d'açò, si no es podia menjar a casa, llavors era la meua mare l'encarregada de preparar portaviandes amb tot tipus de menjar: truites, ensalada russa, fritada... Carregats com si fórem xerpes, recorde haver passat un dia agradable a Peníscola, jugant a ser el Cid Campeador entre les muralles de l'espectacular castell, amb un entrepà, no menys espectacular, per espasa.

La muntanya de Penyagolosa, les aigües de Montanejos... van ser unes altres de les nostres austeres excursions per la província de Castelló. Però, potser el record que guarde amb més afecte és el viatge que vam fer a Altura, on ens allotjàrem en el càmping, com no podia ser d'una altra manera viatjant amb el meu pare. Ens va comunicar a la família que anar de càmping era la millor forma de viatjar. De tal manera que va comprar una tenda de campanya a uns turistes belgues que tornaven al seu país, i amb ella ens vam anar d'acampada a Altura un plujós pont de Sant Vicent.

No recorde molt el que vam veure en aqueix viatge, però tenim unes fotos en el Salto de la Novia de Navajas, en la porta d'una església, al costat d'un pantà... Però, per algun motiu, aquells dies de pluja en el càmping d'Altura, amb la nostra recentment estrenada tenda de campanya de segona mà, se'm van quedar gravats en la memòria com un moment feliç.

En certa forma, d'adults, ens passem la vida intentant reviure aqueixos fugaços moments de felicitat de la infància.

Fa poc, ja sent pare, vaig decidir tornar de nou allí, possiblement a la recerca d'aquelles sensacions perdudes. Encara que reconec que m'he fet massa còmode i, esta vegada, el cap de setmana va ser sense tenda de campanya, sense nevera i sense entrepans.

Ens pujàrem a les bicicletes per a fer-nos una bona part de la Via Verda d'Ojos Negros. La ruta és el recorregut de l'antiga via fèrria per on es transportava el carbó des de la mina d'Ojos Negros fins al Port de Sagunt. En 2002 va ser transformada en una amable via verda que recorre paisatges plens d'encant, túnels excavats en la roca, estrets congosts, pinedes d'ombra fresca... La ruta està plena de vida i per ella transiten vells dels pobles veïns que amb el seu caminar accelerat semblen voler humiliar els ben equipats excursionistes. Per l'antiga via fèrria també et trobes amb tot tipus de ciclistes, i fins i tot genets trotant a lloms dels seus cavalls. La via verda, que és la més llarga d'Espanya, creua també diferents poblacions, que es converteixen en l'excusa perfecta per a fer una parada i reposar forces amb una bona olleta i unes figues albardaes per a postres.

Sens dubte la Via Verda d'Ojos Negros haguera sigut una excursió a la qual el meu pare ens hauria portat encantat. Encara que estic segur que, en lloc de tornar amb tren, com vam fer nosaltres ja cansats de no avançar amb les nostres bicicletes plegables de ciutat, ell ens hauria fet tornar pedalejant. Hauria tallat les nostres queixes amb alguna frase del tipus “el menjar senta millor després de l'esforç”.